Càries interproximals: característiques, diagnòstic i tractament

La càries dental és una malaltia en què els processos bacterians fan malbé l’estructura dura de la dent, la qual està formada per l’esmalt, la dentina i el ciment. Aquests teixits es degraden progressivament i a la llarga es fan cavitats i forats a les dents, que si no es tracten poden causar dolor, infecció i fins i tot la pèrdua de la dent.

D’entrada, poden aparèixer com una petita àrea descalcificada que pot esdevenir una gran cavitació. Normalment, la càries pot ser evident a simple vista; tanmateix, per valorar-ne l’extensió o si es manifesta en àrees menys visibles, calen mètodes de detecció addicionals, com ara les radiografies.

Què caracteritza les càries interproximals

Les càries interproximals, també anomenades càries interdentals, es formen a les superfícies llises entre les dents adjacents, que normalment se situen a sota del punt de contacte entre dents.

Aquestes càries són el cas més difícil de diagnosticar, ja que tot sovint no es poden detectar visualment o manualment amb un explorador dental. En conseqüència, calen radiografies per descobrir-les en estadis inicials. 

La importància de la detecció primerenca

Si no s’efectuen exploracions radiogràfiques, les lesions derivades de càries a les superfícies proximals sovint no arriben a ser detectades fins que s’han estès a la dentina.

Així, doncs, la detecció primerenca de càries interproximals és cabdal, perquè qualsevol progressió addicional de la lesió es pot aturar aplicant-hi mesures de prevenció efectives.

Les radiografies d’aleta de mossegada sovint no poden detectar les lesions inicials de l’esmalt, de manera que fins que les lesions no han penetrat en la dentina no es poden diagnosticar. Un altre problema associat a aquesta classe de radiografies és que una radiolucidesa proximal no sempre reflecteix la presència de càries –la radiolucidesa pot ser deguda a un desgast en l’àmbit del coll, desgast produït després de disminuir l’atenuació dels rajos X sobre el ciment de la dent. Així, és fonamental que l’odontòleg faci un seguit de radiografies d’aleta de mossegada, fetes generalment a intervals anuals per tal d’avaluar el progrés d’una possible lesió. 

Tractaments per a les càries interproximals

Si aquesta mena de càries s’aconsegueixen detectar en les seves primeres etapes es poden efectuar tractaments no invasius o mínimament invasius, mentre que al seu torn les lesions que es detecten visualment o al tacte sovint són més avançades i la majoria demanen un tractament purament invasiu. 

L’odontòleg sempre mirarà de trobar el pla de tractament que més convingui en funció del tipus de càries interproximal.

Tractament sense intervenció

En els casos en què la lesió no està cavitada, només es localitza a l’esmalt i la càries no està activa, el dentista pot recomanar no dur a terme cap mena de tractament; simplement s’indicaran accions preventives, com és el control de la placa bacteriana amb el raspallat de les dents i l’ús del fil dental. 

L’opció de tractament sense intervenció tan sols es pot tenir en consideració en lesions inactives en pacients que compleixen les estratègies d’higiene i control de placa. Altrament, les càries interproximals avançaran per les dificultats que implica controlar-les i aturar-les quan no es pot arribar amb el raspall de dents a netejar l’àrea de contacte entre les dents, cosa que comprèn també l’accés limitat de la saliva i el poc ús o l’ús deficient del fil dental.

Tractament amb intervenció

• No obstant això, inclús en pacients de baix risc a l’hora de desenvolupar càries, es calcula que prop de la meitat de les lesions interproximals inicials deriven en lesions cavitades. 

Per tot això, l’odontòleg, en comptes de restar expectant mentre evoluciona la lesió, pot recomanar una opció de tractament en casos de càries incipients que només afectin l’esmalt, que consisteix a infiltrar resina, tractament amb què n’hi pot haver prou per aturar la lesió que provoca la càries. 

• Contràriament, pel que fa a casos en què la càries ja està cavitada, només es podrà practicar una restauració de compòsit. Per fer-ho, l’odontòleg practica una remoció mecànica sobre el teixit afectat de càries i du a terme una restauració posterior del teixit dental que s’ha perdut amb materials de farciment, com són les resines compostes.

En definitiva, per prevenir l’aparició de lesions d’aquesta mena i prevenir-ne fins i tot l’evolució, el més important és crear bons hàbits d’higiene bucal, que ajuden a prevenir la formació de la placa bacteriana patològica i a prevenir l’eliminació que tot plegat llavors comportaria.