Bifosfonats i odontologia: extraccions, efectes secundaris i usos

Els bifosfonats són un grup de medicaments que es fan servir per tractar problemes ossis, com ara l’osteopènia o l’osteoporosi. Les dues afeccions estan associades amb ossos prims o fràgils que tenen més risc de fractura.

Les cèl·lules òssies del cos s’eliminen constantment i se substitueixen lentament amb noves cèl·lules òssies. Això es produeix al llarg de tota la vida. Els osteoclastos són cèl·lules del cos que eliminen l’os vell, i les cèl·lules osteoblàstiques el substitueixen amb os nou.

Per a què es fan servir els bifosfonats?

Els bifosfonats funcionen reduint l’activitat dels osteoclastos i, per tant, reduint el recanvi ossi o l’eliminació de l’os vell. A mesura que envellim i en certes malalties, l’os s’elimina o es danya més de pressa del que el cos triga a substituir-lo. Això deixa els ossos prims i afeblits, i molt més propensos a fracturar-se fins i tot amb un petit impacte o una caiguda. Els medicaments amb bifosfonats ajuden a preservar la densitat òssia i la fortalesa dels ossos.

Aquests medicaments s’administren a pacients amb baixa densitat òssia o a pacients amb antecedents de fractures òssies per fragilitat al maluc, al braç, al canell o a la columna vertebral. Els bifosfonats ajuden a enfortir els ossos i prevenen futures fractures òssies.

A més de tractar l’osteopènia i l’osteoporosi, aquest grup de medicaments es pot fer servir per tractar la malaltia de Paget i en càncers amb metàstasi a l’os.

A banda dels usos aprovats actualment, els bifosdonats es recepten generalment per prevenir i tractar una varietat d’afeccions esquelètiques, com la baixa densitat òssia i l’osteogènesi imperfecta.

Els bifosfonats generalment es prenen de 3 a 5 anys. Després d’aquest temps, el metge considerarà els factors de risc per determinar si ha de continuar prenent aquests medicaments o uns altres per a l’osteoporosi.

Aquests medicaments ajuden a enfortir els ossos i a prevenir fractures. Els llocs més comuns de fractures per osteoporosi són el canell, el maluc i la columna vertebral. Una fractura de maluc pot provocar una greu disminució de la qualitat de vida.

Efectes secundaris dels bifosfonats: quins són

L’ús de bifosfonats està associat amb condicions patològiques com ara l’osteonecrosi de la mandíbula, patologia que es produeix en una àrea de l’os que ha perdut el subministrament de sang. Falta evidència científica rigorosa que avali la relació de causa i efecte entre els bifosfonats i l’osteonecrosi.

Els pacients amb osteonecrosi, també coneguda com necrosi avascular de la mandíbula, desenvolupen os exposat que no cicatritza i sovint és dolorós. L’osteonecrosi de la mandíbula és més comuna al maxil·lar inferior que al superior.

Aquesta patologia s’ha definit com la presència d’os exposat a la regió maxil·lofacial que no cicatritza dins de les 8 setmanes posteriors a la identificació per part d’un professional de la salut. Aquesta malaltia òssia presenta dolor, inflor o infecció a la mandíbula. Això es produeix generalment després de procediments dentals invasius, com ara les extraccions dentals.

Els primers informes d’aquesta mena de patologia van sorgir en pacients oncològics que en van rebre dosis molt més elevades que les utilitzades per tractar l’osteoporosi. Els casos de lesions òssies maxil·lofacials que no es curaven es van reconèixer principalment en pacients en tractaments amb quimioteràpia que tenien una higiene dental deficient.

Els casos descrits d’osteonecrosi de la mandíbula s’han donat principalment en pacients que han rebut dosis altes de bifosfonats per via intravenosa per afeccions oncològiques.

La incidència d’osteonecrosi sembla ser substancialment menor entre els pacients que reben tractament amb bifosfonats orals per a l’osteoporosi. Tot i això, hi ha una sèrie de factors de risc associats com són una higiene oral deficient, antecedents de procediments dentals o ús de dentadures postisses.

Com es poden alleujar els efectes secundaris dels bifosfonats

Una vegada establerta, l’atenció de l’osteonecrosi és en gran mesura de suport, amb col·lutoris orals, antisèptics, antibiòtics i desbridament quirúrgic limitat segons calgui per aconseguir la curació en la major part dels casos.

L’atenció curosa a la higiene dental, examen de la cavitat oral inclòs, la detecció i el tractament de problemes dentals actius o anticipats, tant abans de començar el tractament amb bifosfonats com durant el tractament, són primordials. De vegades, per reduir el risc d’aquestes complicacions, el metge pot recomanar deixar de prendre bifosfonats temporalment.

Quan es desenvolupa una necrosi avascular de la mandíbula, no està clar quina és la millor manera de tractar-la. Això ha portat a la gran preocupació que experimenten tant els pacients com els proveïdors d’atenció mèdica i bucodental.

És convenient que tots els pacients se sotmetin a un examen i a una neteja dental abans de començar la teràpia amb bifosfonats, i la neteja dental regular ha de continuar mentre duri el tractament amb bifosfonats. Atès que qualsevol infecció possiblement desencadeni l’osteonecrosi, s’espera que la cura dental adequada en redueixi la incidència.

Si es desenvolupa osteonecrosi en qualsevol pacient, aquests s’han de tractar amb desbridament conservador de l’os afectat, antibiòtics, col·lutoris bucals antisèptics i control del dolor. La teràpia amb bifosfonats generalment se suspèn si es dona aquesta condició, encara que no hi ha dades que demostrin que això resolgui el problema.