Amigdalitis: símptomes, tractaments i diferències amb la tonsil·litis

Les amígdales són uns ganglis limfàtics que es troben a la part superior de la gola, a la zona posterior de la cavitat oral.  

Les amígdales actuen com a filtres, atrapant gèrmens que d’altra manera podrien entrar a les vies respiratòries i causar una infecció, alhora que produeixen anticossos per combatre les infeccions.   

Una infecció viral o bacteriana de les amígdales pot produir amigdalitis. L’amigdalitis és força comuna, especialment en els infants. Es pot produir de tant en tant o ser recurrent en períodes curts de temps.    

Tipus d’amigdalitis 

HI ha tres tipus d’amigdalitis: 

• Amigdalitis aguda: els símptomes solen durar 3 o 4 dies i poden arribar a durar fins a 2 setmanes.
• Amigdalitis recurrent: l’amigdalitis es produeix diverses vegades en un any.  
• Amigdalitis crònica: la infecció de les amígdales és a llarg termini.

Quins són els símptomes de l’amigdalitis?

El símptoma principal de l’amigdalitis és la inflamació de les amígdales, de vegades prou greus com per dificultar la respiració per la boca. No obstant això, de vegades en poden aparèixer d’altres com:  

• Dolor o sensibilitat a la gola     
• Amígdales vermelles 
• Presencia d’una capa blanca o groga sobre les amígdales 
• Butllofes o úlceres doloroses a la gola      
• Mal alè     
• Febre i calfreds     
• Mal de cap      
• Pèrdua de la gana
• Dificultat per empassar
• Mal d’orella  
• Glàndules inflamades al coll o a la mandíbula 
• Veu rasposa o apagada
• Rigidesa de nuca

En els infants, els símptomes també poden incloure mal de panxa, vòmits i excés de baveig.              

Factors de risc    

Els factors de risc que més afecten a l’hora de contraure amigdalitis són: 

• Edat. Els infants tendeixen a tenir més quadres d’amigdalitis que es adults. Els infants d’entre 5 i 15 anys tenen més probabilitats de tenir amigdalitis causades per infeccions bacterianes. L’amigdalitis per infeccions virals és més comuna en infants molt petits. Els adults més grans també tenen més risc de contraure amigdalitis. 

• Exposició a gèrmens. Els infants també passen més temps amb altres infants de la seva edat a la llar d’infants o a l’escola, per la qual cosa la propagació de virus i bacteris és més fàcil a l’hora de produir infeccions que condueixen a l’amigdalitis. Els adults que passen molt de temps amb infants petits, com els mestres, també poden tenir més probabilitats de contraure infeccions i amigdalitis. 

Si apareixen símptomes compatibles amb aquest tipus d’infecció, l’ideal és anar al metge de capçalera, el qual farà un examen físic. Examinarà les amígdales per veure si estan vermelles o inflades o si tenen pus. També revisarà si hi ha febre. Examinarà les orelles i el nas per si hi ha signes d’infecció i palparà els costats del coll buscant si hi ha inflor i dolor. 

Com detecta un metge l’amigdalitis?

És possible que calguin més proves per trobar la causa de l’amigdalitis. Aquestes proves poden incloure l’anàlisi de la saliva i de les cèl·lules de la gola en busca de bacteris, mitjançant la presa d’una mostra amb un hisop de cotó per la part posterior de la gola. Tot i que això pot ser incòmode, normalment no fa mal.          

Els resultats solen estar a punt al cap de 10 o 15 minuts. Si aquestes proves són negatives, el més normal és que sigui un virus el que està causant l’amigdalitis.

El metge també et pot demanar una anàlisi de sang, amb un hemograma complet, a fi de buscar quantitats altes i baixes de glòbuls per mostrar si la causa de l’amigdalitis és un virus o un bacteri.

També és probable que busqui possibles erupcions per poder fer un diagnòstic diferencial amb l’escarlatina, erupció relacionada amb una infecció de gola per bacteris.       

Les amigdalitis, normalment produïdes per bacteris, poden patir una sèrie de complicacions com són l’acumulació de pus al voltant de l’amígdala, infecció de l’orella mitja, problemes respiratoris o respiració que s’atura i es reemprèn  mentre es dorm, cel·lulitis amigdalina o infecció que es propaga i penetra profundament en els teixits propers.   

Una infecció bacteriana que produeix amigdalitis i no rep tractament pot conduir a un problema més greu, com febre reumàtica, escarlatina, sinusitis o infecció renal anomenada glomerulonefritis.

Tractaments per a l’amigdalitis

El tractament d’aquesta mena d’infeccions dependrà en part de la causa de la malaltia. Si les proves fetes troben bacteris es prescriuran antibiòtics. Si la causa és un virus, els antibiòtics no ajudaran i el cos combatrà la infecció per si mateix.    

És important beure líquids molts freds per ajudar amb el mal de gola, menjar aliments suaus, com ara gelatines o gelats, fer servir un humidificador de vapor fred a l’habitació, fer gàrgares amb aigua tèbia amb sal i llepar pastilles amb benzocaïna o altres medicaments per adormir la gola i evitar que molesti.        

Extirpació de les amígdales: quan cal fer-ho?     

Les amígdales són una part important del sistema immunològic, per la qual cosa el metge intentarà mantenir-les, però si l’amigdalitis continua reapareixent o no desapareix del tot, o si les amígdales inflamades dificulten la masticació o la deglució, és possible que la recomanació sigui extirpar-les. Aquesta cirurgia es diu amigdalectomia.

L’amigdalectomia era un tractament molt comú. Actualment, els metges només la recomanen si l’amigdalitis continua reapareixent. Si es pateix amigdalitis més de set vegades en un any, la recomanació serà extreure-les. 

L’extirpació de les amígdales es pot fer de manera convencional mitjançant l’ús de bisturí o amb altres tecnologies com els làsers, les ones de ràdio, l’energia ultrasònica o electrocauterització. 

L’amigdalectomia és un procediment ambulatori, cosa que significa que normalment no cal ingrés hospitalari. Acostuma a ser una cirurgia curta, de menys d’una hora, i es pot tornar a casa poc temps després.          

La recuperació sol trigar entre 7 i 10 dies. És possible que es tingui mal a la gola, a les orelles, la mandíbula o el coll després de la cirurgia, un dolor que es podrà controlar amb els medicaments analgèsics prescrits pel metge. Després d’aquesta mena de cirurgies és important descansar i beure molts líquids.         

La millor manera de prevenir l’amigdalitis és a través d’una bona higiene, que inclou rentar-se les mans sovint, no compartir aliments, begudes, estris ni articles personals, com ara raspalls de dents, amb ningú i mantenir-se allunyat d’algú que té mal a la gola o amigdalitis 

Quan les amígdales esdevenen un problema, molta gent es demana si cal anar al dentista. Desafortunadament, els dentistes no eliminen les amígdales. 

En termes generals, el dentista o el cirurgia oral no són els que fan el procediment per extirpar les amígdales. No obstant això, el dentista sí que pot detectar un problema amb les amígdales i derivar-te al metge d’atenció primària o a l’otorrino perquè valorin els pròxims passos del tractament.               

Tonsil·litis i amigdalitis: similituds i diferències

Cal diferenciar bé entre l’amigdalitis i l’aparició de tonsil·lòlits. Els tonsil·lòlits, també anomenats càlculs tonsil·lars, són una espècie de pedres que s’acumulen a les amígdales palatines, que poden arribar a tenir la mida d’un gra de pebre i són de color blanc o crema i solen tenir una olor desagradable. La substància principal dels tonsil·lòlits és principalment el calci.  

Encara que apareguin els càlculs, no vol dir que hi hagi una infecció a les amígdales. De fet, l’aparició no va acompanyada d’amígdales vermelles i inflamades ni de mal de gola, febre ni mal de cap.            

Apareixen més sovint en persones que han tingut moltes infeccions d’amígdales al llarg de la vida i més sovint durant l’adolescència. Moltes persones que en tenen ni tan sols en són conscients.

En general, el tractament té com a objectiu controlar els símptomes dels càlculs tonsil·lars, que acostumen a ser mal alè i, de vegades, molèsties per empassar. No hi ha cap mètode de tractament específic per als càlculs. És important tenir una bona higiene bucodental i fer gàrgares amb aigua tèbia amb sal.