Què és l’esmussament de dents

Amb anterioritat, en el blog d’Adeslas Dental hem parlat d’expressions relacionades amb les dents. En aquest article tractem l’esmussament de dents, aquella sensació que es relaciona tant amb la sensibilitat dental.

Definició d’esmussament de dents

Literalment, l’esmussament de dents és un formigueig o sensació desagradable a les dents i a les genives que es produeix especialment quan:

• Es mengen substàncies àcides
• Se senten sons que carrisquegen
• Es toquen certs materials

A moltes persones accions com el carrisqueig d’un tros de guix a la pissarra, la fricció del porexpan o el fet de mossegar paper els fa esgarrifar o esmussar les dents.

L’esmussament de dents o esgarrifança s’hauria de considerar una emoció pròpia. És una sensació desagradable, que provoca calfreds i repulsió. La sensació que origina aquest so i sons similars, com ara un ganivet raspant un plat, es pot considerar similar però no igual a la sensació de fàstic.

Se sap que aquests sons o sorolls desagradables que provoquen una resposta emocional desencadenen respostes de lluita o fugida com un mecanisme d’autodefensa del cos.

Quina és la causa de l’esmussament de dents?

No hi ha cap explicació consistent que n’aclareixi la procedència biològica. És evident que és el nostre sistema nerviós vegetatiu –el qual gestiona funcions de manera autònoma com la respiració, la circulació o la digestió– el que regula aquest acte reflex o reacció innata.

L’esmussament de dents, pel fet d’estar gestionat pel sistema nerviós autònom, no el podem deixar de sentir. L’únic que podem fer per a no provocar-lo és evitar les situacions que el desencadenen.

Hi ha algunes recerques que coincideixen a apuntar que el soroll que desencadena l’esgarrifança o esmussament de dents té la mateixa freqüència que el plor d’un nadó i que un crit humà, i això indica que aquests sons estan lligats a la supervivència. 

Una explicació a aquesta reacció adversa és que el so irritant que desencadena l’esmussament de dents o esgarrifança és similar al crit d’advertència, en temps prehistòrics, d’un primat. L’home descendeix de primats. D’aquí que reaccions reminiscents com l’esmussament de dents encara pervisquin. Un senyal o so agut és la manera més simple i efectiva de preparar-se per un possible perill. El cos es prepara augmentant les pulsacions, tensant els músculs i activant els cinc sentits per estar alerta. 

S’han dut a terme estudis en què als participants se’ls reproduïen sons irritants i es monitoraven certs indicadors d’estrès, com ara la freqüència cardíaca, la pressió arterial i la conductivitat elèctrica de la pell. Amb aquests estudis s’ha descobert que els sons ofensius desencadenen mecanismes d’alerta molt bàsics, els quals poden accelerar la freqüència cardíaca i canviar significativament la conductivitat de la pell i posar la pell de gallina. Això demostra que realment causen una reacció d’estrès físic mesurable.

Altres estudis demostren què és el que passa al cervell quan sentim sons que carrisquegen. Els resultats suggereixen que el so d’una ungla gratant una pissarra desencadena un augment de la comunicació entre una regió del cervell involucrada en l’audició i la regió del cervell involucrada en les emocions. En aquests estudis es van dur a terme ressonàncies magnètiques funcionals per examinar com responien als sons els cervells dels participants. Quan se sentia un so desagradable, es va descobrir que es produïa una interacció entre l’escorça auditiva, que processa el so, i l’amígdala, que processa les emocions negatives.

Tot apunta que la reacció que s’activa és molt primitiva, com un possible senyal d’angoixa. D’altra banda, com més advers sigui el so, més gran serà l’activitat entre aquestes dues regions del cervell.