Xumet i mossegada oberta en nadons

La mossegada oberta és una maloclusió dental en què les dents de la part davantera es troben desviades de la seva posició natural. És habitual en infants menuts, especialment aquells que tenen el mal hàbit de xumar-se el dit.

Els xumets són un bon mètode per calmar i brindar consol als nadons. A més, poden ajudar a reduir la incidència de la síndrome de la mort sobtada del lactant.

Tanmateix, els xumets poden perjudicar el creixement i desenvolupament de la cavitat oral i de les dents. L’ús prolongat pot provocar canvis en la forma del paladar, impedir el creixement adequat de la boca i crear problemes amb la mossegada i l’alineació de les dents.

Per això els pares cal que siguin conscients de les possibles complicacions que pot causar-ne l’ús prolongat.

Mossegada oberta: a quina edat se sol produir?

Una mossegada oberta és una mena de maloclusió que consisteix en una inexistent superposició vertical que impedeix el contacte entre les incisives anteriors superiors i les inferiors. En altres paraules, les dents frontals es desvien de la seva posició i impedeixen que la boca es tanqui correctament.

La mossegada oberta es pot produir per raons diferents. Alguns d’aquests motius són els que segueixen a continuació:

• Herència genètica. Es pot heretar, cosa que deriva en una mossegada esquelètica oberta.
• Hàbits perjudicials. Alguns hàbits que ho poden provocar són la interposició de la llengua, fer la pipa o l’ús del xumet més temps del compte.
• Mida de la llengua molt gran o una via aèria obstruïda. En certs casos, la mossegada oberta no té res a veure amb els mals hàbits sinó amb les condicions de naixement de l’infant.

Per tant, les edats en què sol aparèixer la mossegada oberta són les que comprenen l’etapa de la infantesa.

Relació entre xumet, mossegador i mossegada oberta

Com ja s’ha dit, una de les complicacions principals del conjunt dental és la relativa a l’aparició de la mossegada oberta, fet pel qual les dents frontals superiors i inferiors no s’ajunten, cosa que dificulta tant la mossegada com la fonació. Els xumets també poden acabar formant un paladar estret i, de vegades, una mossegada creuada posterior. Totes aquestes condicions es poden abordar i tractar amb l’ortodòncia interceptiva.

Per evitar els problemes esmentats, l’ús del xumet cal que se suspengui entre els 18 mesos i els dos anys d’edat com a objecte d’ús habitual. Els estudis han demostrat que quan cessa l’hàbit de succionar abans de la irrupció de les dents permanents, la mossegada oberta es corregeix sola. Per tant, com més aviat s’abandoni l’hàbit del xumet, més satisfactori serà el resultat i menys tractament es necessitarà.

Si com a pare o mare estàs considerant seriosament prohibir el xumet per evitar totalment aquesta situació, és important de remarcar que un ús limitat per part del nen pot ser una bona alternativa a xuclar-se el dit, hàbit que encara és més perjudicial per al conjunt dental. L’ús esporàdic de xumets a curt termini és millor que l’ús constant.

Quines conseqüències bucodentals pot originar?

L’ús de xumets també desencadena la mossegada creuada posterior. Una mossegada creuada posterior es defineix com una relació bucolabial anormal entre molars, premolars o totes dues, tant oposades com antagonistes.

Això es produeix quan el xumet prem la llengua contra el terra de la boca, amb la qual cosa s’origina una pressió cap enfora de l’arc dentari inferior. Al mateix temps, l’arc dentari superior perd el suport de la llengua i això fa que la pressió de las galtes empenyi l’arc dentari superior cap endins.

En alguns casos, la modificació del comportament pot acabar eliminant aquests hàbits.

La teràpia conductual pot tenir èxit, especialment quan el nen es troba encara amb les dents temporals en l’edat preadolescent. Quan es canvien els hàbits a conseqüència de la teràpia, tot sovint corregeix per se la mossegada oberta. De vegades, la deglució de nadó continuada fins a la primera infantesa, denominada deglució atípica, també pot provocar una mossegada oberta anterior.

El control d’aquests hàbits per mitjà de l’ús d’aparats ortodòntics, com ara una reixeta lingual, és una bona mesura, sobretot en casos en què la modificació del comportament no n’evita l’hàbit.